Alguna cosa per meditar.
“El meu amic va obrir el calaix de la còmoda de la seva dona i va aixecar un paquet embolicat en paper de seda. “Això – va dir – no és un simple paquet, és llenceria.” Va llençar el paquet que l’embolicava i va observar l’exquisita seda i encaix: “Ella va comprar això la primera vegada que vam anar a Nova York, fa 8 o 9 anys. No el va fer servir mai. Ho estava guardant per a una “ocasió especial”. Bé….crec que aquesta és l’ocasió”. Es va acostar al llit i va col·locar la peça juntament amb les altres robes que portaria a la funerària. La seva dona acabava de morir. Tornant-se cap a mi, va dir: “No guardis res per a una ocasió especial, cada dia que vius és una ocasió especial”. Encara estic pensant en aquestes paraules….ja han canviat la meva vida. Ara estic llegint més i netejant menys. Em sento a la terrassa i admiro la vista sense fixar-me en les males herbes del jardí. Passo més temps amb la meva família i amics i menys temps a la casa. He comprès que la vida ha de ser un patró d’experiències per gaudir, no per sobreviure. Ja no guardo res. Utilitzo les meves copes de vidre tots els dies. Em poso el meu vestit nou per anar al supermercat, si així ho decideixo i em dóna la gana. Ja no guardo el meu millor perfum per a festes especials, el faig servir cada vegada que em provoca fer-ho. Les frases “algun dia. ..” i “un d’aquests dies”, estan desapareixent del meu vocabulari. Si val la pena veure’l, escoltar-ho o fer-ho, vull veure’l, escoltar-ho o fer-ho ara. No estic segur del que hauria fet la dona del meu amic si hagués sabut que no estaria aquí per al demà que tots prenem tan lleugerament. Crec que hauria trucat als seus familiars i amics propers. Potser hauria trucat a alguns antics amics per disculpar-se i fer les paus per possibles malentessos del passat. M’agrada pensar que hagués anat a menjar menjar xinès, la seva favorita. Són aquestes petites coses deixades sense fer les que em farien enfadar si sabés que les meves hores estan limitades. Enfadat perquè vaig deixar de veure bons amics amb els que em posaria en contacte “algun dia”… Enfadat perquè no vaig escriure certes cartes que pensava escriure “un d’aquests dies”. Enfadat i trist perquè no vaig dir als meus germans i als meus fills amb prou freqüència, quant els estimo. Ara intento no retardar, aturar o guardar res que afegiria riure i alegria a les nostres vides. I cada matí em dic a mi mateix que aquest dia és especial…cada dia, cada hora, cada minut… és especial.
