Aleshores pel que m’expliques la teva sortida del club no va ser ni cómode, ni plàcida ni voluntària?
Doncs no. Voluntària sí però a la força. Explicar tot el que va passar sería molt llarg i repeteixo el que t’he dit abans, per parlar de persones i fets sería conveniente tenir-los devant. Jo sé la meva veritat i en realitat es la certa, però clar aixó no es pot demostrar només amb la meva versió dels fets. Segurament que quan va començar tot el tema que per cert encara ho recordo (08.08.19) no tenía la capacitat per lluitar com calía. I tampoc vaig tenir recolzament per part de ningú i aquest ningú inclou a gent enverinada d’arguments faltos d’ètica.
Cert es que tot plegat amb va agafar amb un estat d’ànim de baixada. M’havía jubilat feia poc i el traspàs de poders de l’Escola el veia cada vegada més aprop, però mai de la manera com va succeïr.
Et veig encara dolgut de tot plegat??
Sí sí. Son coses que no s’obliden.
I la decisió final??
Es va arribar a un acord que no vaig tenir més remei que aceptar.
Per què no vas tenir més remei?
O acceptava o tot s’anava tot a la merda. Es que…es que…”hasta aquí puedo leer”. (riures irònics entre el presentador i jo)
De tornar enrera qué cambiaríes?
1) Fundar el club. El club no es teu, es dels socis i per aquí si pinten bastos, estàs en una posició molt dèbil. I en càs de tornarlo a fer tenir-ho tot més lligat. He confiat massa amb tothom, aixó generalment passa a tothom que anem de cara. 2) Confiar en persones equivocades. 3) Lluitar amb convicció per fer-me de nou amb el control de l’Escola d’Escacs de Barcelona quan tot estava incendiat però la veritat i ho sento molt dir-ho: no en tenía ganes, ja havía canviat el xip.
Un savi va dir:
“Ten cuidado a quien dejas entrar a tu barco, porque algunas personas hundirán el barco solo porque no pueden ser el capitán”. En definitiva es una frase que ben bé es podía aplicar a tot el que t’explicat.
