El que si que tinc clar es que hi havía molta gent a l’Ajuntament que no creien amb els escacs. Un esport que els hi feia nosa. Per què? Es una pregunta per ells.
Encara recordo un dia que vam anar a l’IBE amb el director de l’Escola a parlar d’una possible subvenció per l’Escola per reforçar l’equip que militava a la màxima divisió estatal: Divisió d’Honor. El primer bon dia del comissionat d’esports va ser: “Haurem d’anar ràpit perque tinc pressa que tinc una reunió molt urgent”. I mentres exposavem els nostres arguments no parava de mirar el mòbil i passava en absolut del que deiem. S’aixecava, anava a trucar, mirava el rellotge, tornava a aixecar-se i així un parell de vegades més, fins que ens va plantar i ho va deixar tot en mans del seu ajudant, que com es obvi i natural no va solucionar rés. La frase va ser: “Ho mirarem i us trucarem”, que es lo mateix que dir rés. Aquell dia en vaig sentir dolgut pel tracte rebut.
Aquests senyors que estan en aquests càrrecs mai son clars. Et mantenen en un estat d’esperança durant força temps per no dir-te mai més rés. Aplican el que se’n diu: “La callada por respuesta”.
Recordo molts anys abans un altre reunió amb ells també per solicitar un ajut i en van dir: “Quan estigueu a la màxima divisió en parlarem”. Vam arrivar a la màxima divisió amb l’esforç que aixó suposa i el resultat va ser el mateix: rés de rés. L’únic equip català que militava a la màxima divisió estatal però no els importava el més mínim.
Fins que vam abandonar la competició del Campionat d’Espanya per equips de Divisió d’Honor perque no tenía sentit participar per participar. O tens possibilitats de guanyar el títol o millor deixar-ho que no vol dir obligatoriament guanyar, però al menys tenir opcions.
