Durant el confinament de gran part de la població mundial va portar a registrar xifres rècord a les audiències dels clubs d’escacs en línia i de les retransmissions de tornejos. En aquells dies va arrivar l’estrena d’una sèrie a Netflix, The Queen’s Gambit ( Gambito de Dama ), que explica la història d’una nena orfa de Kentucky, que arriba a convertir-se en una estrella mundial del escacs, en un món dominat pels homes. La sèrie es basa en la novel·la homònima del 1983 de Walter Tevis, mort el 1984, que ja havia triomfat a Hollywood amb El color dels diners, un thriller magistral sobre el món del billar. El títol Gambito de Dama fa referència a una de les obertures més populars en escacs, i juga amb el doble sentit de la paraula dama: la dona i la peça, i el significat de “gambit”, que s’entén com un sacrifici. Aquesta minisèrie consta de set capítols, en els quals es narra la trajectòria vital del personatge de ficció Beth Harmon: des dels seus inicis a l’orfenat, quan aprèn del conserge el moviment de les peces i es converteix en nena prodigi, passant per ser donada a adopció i l’èxit dels seus primers tornejos locals, fins a convertir-se en professional i la millor jugadora dels Estats Units i arribar a amenaçar el llavors indiscutible domini soviètic. L’acció principal es desenvolupa a finals dels anys 60, i mitjançant una fotografia exquisida i una presentació acurada, es reprodueix fidelment l’ambient dels tornejos de l’època. La protagonista, encarnada magistralment per l’actriu Anya Taylor-Joy, és un adolescent de vida desordenada i perillosos costums, que causa impacte pel seu talent natural a l’univers de les 64 caselles i la seva determinació per aconseguir sempre la victòria. L’encertada construcció del personatge i la seva atractiva història ha atrapat l’atenció del gran públic, portant la sèrie a ocupar el primer lloc del rànquing de Netflix a nombrosos països. També ha obtingut The Queen’s Gambit el reconeixement i aprovació dels escaquistes en quant a la versemblança de les partides i personatges presentats. A diferència d’altres pel·lícules que han abordat abans el tema, la posada en escena no presenta errors significatius, ans al contrari, és brillant. S’endevinen en els fragments de tauler desenllaços de partides famoses, les jugades tenen sentit, i es nota l’entrenament a què s’ha sotmès els protagonistes perquè aprenguessin a comportar-se davant del tauler, mirar fixament l’oponent i moure les peces amb seguretat i solvència, com faria un escaquista de veritat. Aquí es nota la mà de l’excampió mundial Garry Kasparov, que va ser un dels assessors tècnics de la sèrie, juntament amb el reconegut entrenador Bruce Pandolfini, que ja tenia experiència per la seva col·laboració a la magnífica pel·lícula del 1993 “En busca de Bobby Fischer”, representat en el paper per Ben Kingsley. En una entrevista recent a la CNN, Kaspàrov declarava que ni ells ni l’equip de producció esperaven un èxit semblant, que creu atribuïble no només als escacs, sinó a l’atractiu de Beth Harmon, que encarna la clàssica història de superació que el públic adora. Kaspàrov va afegir que veia com a molt positiva la imatge projectada dels escacs, que ajuda la protagonista a enfrontar-se als seus problemes amb l’alcohol i les drogues. Al món real només hi ha hagut una dona capaç d’igualar els èxits de Beth Harmon. Es tracta de l’hongaresa Judit Polgar, nascuda el 1976, que amb només 12 anys va batre tots els rècords de precocitat escaquista, inclosos els de Bobby Fischer i el mateix Kaspàrov. Polgar va aconseguir el gener de 1989 el lloc 55 de la llista mundial absoluta, una cosa inaudita per la seva edat, però també pel fet de ser nena, ja que cap dona fins aleshores havia aconseguit ni treure el cap al llindar del top 100 mundial. Posteriorment, Polgar es va consolidar entre els deu millors del món, guanyant nombrosos tornejos i competint en igualtat amb els millors homes, els qui la vèien com un rival més, obviant per irrellevant la seva condició femenina.
A l’esmentat programa de la CNN, J udit Polgar –retirada ja de la competició i mare de dos fills– declarava la seva admiració per la sèrie, matisant que seria difícil arribar a campiona començant als 8-9 anys, com Beth Harmon –ella va començar amb 5 – i va descartar completament que l’addicció a les drogues fos compatible amb l’èxit d’aquestes gestes esportives. També va assenyalar l’hongaresa que els seus rivals habitualment no tenien tan bon perdre com els protagonistes masculins de la sèrie, i recordava l’anècdota que el primer gran mestre que va derrotar va abandonar precipitadament la sala de joc per donar-se –literalment– cops de cap a l’ascensor. Sobre el paper de la dona als escacs, Polgar i Kaspàrov van coincidir que la sèrie podria servir d’inspiració per atraure les nenes a aquest joc, que continua sent dominat de manera aclaparadora pels homes. Només hi ha un 10% de dones als gairebé dos-cents mil jugadors en actiu que publica al novembre la Federació Internacional d’Escacs (FIDE), i només una dona entre els 250 millors, la xinesa Yifan Hou (lloc 88). La diferència de nivell en escacs entre homes i dones continua sent objecte de debat avui dia. Un recent estudi elaborat per una revista d’escacs dóna dades reveladores: només hi ha 16 dones entre els 1.000 millors del món, i només hi ha 2 nenes al top 100 de la categoria sub14, tot i que a aquesta edat les noies ja representen un 20% del total a la llista FIDE. A l’esmentada entrevista a la CNN Kaspàrov es va retractar –a contracor– de les seves declaracions del 1989 a la revista Playboy, quan afirmava que els escacs és una lluita violenta en què les dones no poden competir en igualtat amb els homes. Certament, Beth Harmon i Judit Polgar el refuten, però a nivell global les matemàtiques no ho tenen tan clar. Moltes de les dades exposades son de fa tres anys aproximadamente i no sé si han camviat gaire.
